Per Albano Dante Fachin Pozzi
A Espanya cada dia que passa els pobres són més pobres i els rics són més rics. I mentre els rics cada cop tenen més diners, cada dia més gent se suma a les files de la pobresa. Les ‘classes mitjanes’ es fonen com l’estabilitat a la feina, els salaris, els contractes dignes, l’accés als estudis superiors i les ajudes i drets a les persones en situació més feble.
Així, els desnonaments, la desnutrició infantil i l’atur permanent s’han convertit en temes habituals a la nostra societat. Però potser caldria començar a parlar de com el desastre que els poderosos estan provocant acabarà per girar-se en contra seva.
Fins ara la cosa estava així: d’una banda els desnonats, els nens desnodrits, les persones dependents i els aturats de llarga durada patint tots els estralls del desastre. De l’altra, els banquers, els empresaris defraudadors i els polítics corruptes gaudint d’una impunitat incompatible amb la decència i la democràcia, sortint indemnes del desastre. Però això no pot durar. Ho deia José Luís Sampedro: un altre món no sols és possible, sinó inevitable.
Una de les conseqüències del desastre econòmic que estem vivint és l’augment de la desigualtat. Una desigualtat que és molt més que un altre fred indicador econòmic sinó un focus que d’enorme patiment per a milions de persones. Fins ara aquest patiment ha recaigut en els més pobres però acabarà esclafant la vida de tots. Dels rics també. Llatinoamèrica és un exemple del que pot passar aquí si no ho impedim.
Durant els anys 80 i 90 gran part de Llatinoamèrica va caure sota el domini de l’FMI, el Banc Mundial i les seves polítiques econòmiques que van generar milions de pobres i exclosos. Més enllà de l’enorme patiment de les classes populars aquesta situació ha convertit aquestes societats en llocs profundament insegurs. Un exemple: la taxa d’homicidis a Llatinoamèrica va passar del 12,5 cada mil habitants dels anys 80 al 25,1 actual.
La relació entre pobresa i inseguretat està establerta des de fa temps. Però no cal cap estudi científic per entendre que el fet de que milions de persones no tinguin feina estable, que no tinguin accés a l’educació i a la sanitat i que el futur s’aparegui com a una lluita per sobreviure, és un polvorí que acaba esclatant.
El premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz ho va resumir així: “L’1% més ric té les millors cases, la millor educació, els millors metges i el millor estil de vida. Però hi ha una cosa que els diners semblen no haver pogut comprar: l’enteniment que el destí d’aquest 1% està lligat a com viu l’altre 99%. Al llarg de la història l’1% ha acabat entenent això”. Però adverteix que aquest enteniment sempre ha arribat “massa tard”. Ara mateix, les polítiques econòmiques que van destrossar les societats d’Amèrica Llatina han arribat a Europa. Sobretot al sud d’Europa. I comencen a canviar les tornes. Així, mentre que avui a Amèrica del Sud es registren les xifres de reducció de desigualtats més gran del món, a casa nostra passa el contrari.
Tenim totes les dades i els estudis que ens permeten veure que no anem pel bon camí. Tot indica que anem pel camí de la desigualtat que destrueix la convivència social més bàsica. Això ens preocupa a la majoria de nosaltres, però els més rics semblen no donar-se per assabentats. I s’estan equivocant, perquè quan el patiment és tan gran, ningú se n’escapa. Perquè són molt il·lusos –o directament obtusos– si pensen que podran seguir vivint tranquil·lament i gaudint de les seves riqueses enmig del desastre i del patiment de milions de persones, si pensen que podran passejar tranquil·lament pel carrer quan la majoria de la gent que es creuin no tingui prou diners per pagar un sostre, per comprar menjar o per accedir a un metge pels seus fills. Senzillament, no podran.
No és una opinió sinó un fet constatable que es pot veure a les societats més desiguals on els més rics viuen reclosos a les seves bombolles d’abundància, amb por de sortir al carrer, de dormir amb la finestra oberta, que se li acabi la benzina del seu Hummer quan travessa un barri “conflictiu”. S’ho haurien de pensar. Perquè també la història ens ensenya que no es pot aconseguir la “pau social” amb més policia, més “mà dura” i repressió. Que s’ho treguin del cap els Fernàndez Diaz i els Gallardons de torn. La repressió també té data de caducitat, per dura i irresponsable que sigui.
L’única manera d’evitar el desastre és evitar la desigualtat. I això passa inevitablement, entre d’altres mesures, per una redistribució justa de la riquesa a curt termini, que caldria començar ara mateix. Per això, els rics que cada dia evadeixen i eludeixen impostos i que pressionen per pagar cada cop menys que s’ho facin mirar. Perquè estem tots en el mateix vaixell. I si naufraga el 99%, ells també naufragaran. I a diferència del Titànic, en aquest naufragi no hi haurà barques de salvament pels de primera classe.