OnSonElsMeusDiners?

Temps estimat de lectura: 4 minuts

Extracte del capítol 16 del llibre “Artur Mas: on són els meus diners?” · Llegeix-lo gratis

Quan vam sortir la Marta i jo estàvem esgotats. La perspectiva de passar tot un any defensant-nos d’un personatge com Josep Maria Via era desoladora. Vam caminar en silenci fins la parada de metro de Llucmajor en direcció al centre, on vam buscar un bar per dinar. Vam repassar tota la informació que ens havia donat en José i, abans del cafè, ja havíem decidit que no ens defensaríem, que no presentaríem cap escrit i que la justícia fes el que volgués. Tots dos vam estar d’acord en el fet que entrar en el terreny dels jutjats era admetre com a vàlid un sistema judicial en el qual no confiàvem. Nosaltres no havíem fet res malament i no ens volíem defensar, i vam concloure que els que havien de seure al banc dels acusats no érem nosaltres. Vam decidir que no contestaríem, que ens declararíem en rebel·lia. No teníem estalvis ni propietats immobiliàries que ens poguessin confiscar. No teníem res a perdre. Al llarg de la setmana següent vam comunicar la nostra decisió a en Ramon, l’Àngels, en David de Reus, l’Oriol i l’Antía, als nostres familiars i amics i, com no, a en José.

El que ens vam trobar era que tothom va estar d’acord que això no era bona idea. Tots ens van intentar fer canviar d’opinió amb diversos arguments. Des d’un punt de vista econòmic, tot i no tenir propietats, una sentència condemnatòria podria comportar l’embargament del sou d’infermera de la Marta i que tots els comptes del CAFÈAMBLLET fossin intervinguts, la qual cosa provocaria el tancament immediat de la revista, que era el que en Via volia. A banda d’això, alguns companys periodistes van insistir en el fet que no defensar-se de la demanda de Via significaria una sentència segura i això podria crear un precedent perillós per a tota la professió periodística. Per últim, en José ens va dir una cosa que ens va fer canviar el nostre posicionament davant l’Administració de justícia: «Els jutjats són un camp de batalla més, és un lloc on cada dia es lliura una lluita de classes i aquesta batalla també s’ha de lliurar». Al cap de dues setmanes tornàvem al despatx d’en José a preparar l’escrit de defensa. A finals d’abril el text de 17 pàgines estava enllestit.

Recordar el que va passar durant les següents dues hores encara avui em fa perdre els nervis. De fet, he deixat la redacció d’aquesta part de la història per al final per por de reviure aquells moments.

Recordo que la Marta i jo ens donàvem la mà, la cara de preocupació dels nos-tres pares, els dos guardaespatlles del senyor Via. Recordo la cara d’en Via, amb els ulls tancats, punys tancats, front suós, refugiat darrere d’aquells dos homes grans, nerviós. Només l’acompanyaven els seus guardaespatlles i els seus cars advocats. Recordo que el judici es va allargar, que la jutgessa s’impacientava, que passaven els minuts i que mai arribava el moment de parlar. Recordo perfectament quan l’Oriol va ser cridat per explicar les muntanyes d’irregularitats que enfonsaven la sanitat catalana. Passaven els minuts, la jutgessa no ens deixava parlar, i recordo quan la Marta i jo ens vam adonar que ens condemnarien sense deixar-nos dir ni una sola paraula. Recordo la fiscal quan va demanar que fóssim condemnats, quan la jutgessa va donar per acabat el judici, com a mi em va haver d’agafar en David mentre ens deia: «Marxem d’aquí, aquí no podem fer res». Recordo que en Juan García, un veterà iaoiflauta que estava assegut just darrere nostre, ens deia: «Tranquils, tranquils, el que volen es que perdeu els nervis», mentre intentava sense èxit que no ens aixequéssim del banc. Recordo la jutgessa ordenant-nos que abandonéssim la sala i com es va tancar la porta, quedant-s’hi a dins la jutgessa, en Via i la fiscal. Recordo el personal de seguretat intentant que sortíssim al carrer. A la Ciutat de la Justícia el personal de seguretat és d’una empresa privada. Recordo que no em va estranyar.

Ja està. Ja ho he escrit. Vam necessitar mitja hora per recuperar-nos d’aquell tràngol. Quan vam sortir al carrer, un altre cop, centenars de persones amb pancartes, xiulets, megàfons. Vam agrair tothom la seva presència i vam dir que, mentre ens quedés una connexió a Internet, no callaríem i que per cada vídeo que ens retiressin en faríem deu. Després de tot això, vam anar a un bar a prendre una Voll Damm. Em va anar molt millor que el Tranquimazín.

Extracte del capítol 16 del llibre “Artur Mas: on són els meus diners?” · Llegeix-lo gratis

Ens ajudes a explicar-ho?

Després del judici, millor una Voll Damm que un Tranquimazin