Pagarem la factura?

El procés en què es veu immers TV Blanes planteja la necessitat de llençar algunes preguntes. N’hi ha una que és fonamental: cal una televisió pública, pagada amb els diners de tots?
Creiem que si. La informació és un pilar fonamental de la democràcia i per tant l’estat ha de garantir una informació plural, ja que moltes vegades, i sobretot a nivell local, aquesta informació o no existeix -per manca d’empresaris disposats a fer negoci del món local- o no és prou independent. Per tant, que l’estat garanteixi l’accés a la informació rellevant de la zona és una cosa per la qual val la pena invertir els diners de tots.
Un cop dit això, els ciutadans hem de posar condicions, ja que som els que paguem la factura. Els ciutadans pagarem aquesta factura si amb aquests diners ens podem dotar d’uns mitjans amb pluralitat política garantitzada, no com ara. Pagarem si la gestió dels recursos es fa d’acord a criteris professionals, amb la intenció de treure el màxim rendiment als diners dels ciutadans, no com ara. Pagarem la factura si els mitjans de comunicació són realment del poble i no del polític de torn,  com ara. Pagarem la factura si els professionals de la informació poden actuar sense por de represàlies polítiques, no com ara. Pagarem la factura si els polítics creuen en els mitjans públics. No com ara. Pagarem la factura si de veritat els mitjans són nostres i no com passa moltes vegades on la televisió publica és un negoci d’alguns fets amb diners de tots. Pagarem la factura, en definitiva, si els diners són per a tenir mitjans de comunicació realment populars, oberts i eficaços. Si no, no val la pena.
A Blanes, la televisió fa anys que és un exemple del que no ha de ser un mitjà públic. Els successius governs només han volgut controlar-la per a que no la controli un altre. Curiosament ara, alguns dels responsables d’aquest lamentable estat de les coses -el teleservei de TV Blanes té el mateix aspecte que fa una dècada- són els que ara es presenten com a salvadors de la televisió local.
Sincerament creiem en els mitjans públics, però si han de ser com ara, millor tancar i dedicar els diners a una altra cosa.

El món d’ahir

(on els polítics ens volen mantenir al marge)

El món d’ahir es manifesta en milers de coses que funcionen malament, sense criteris de sostenibilitat i transparència. Com que és d’ahir, només posarem un exemple que, lamentablement, el tenim al govern blanenc:
> El mes passat, vam enregistrar el ple de Blanes i el vam penjar a la nostra plana web. Ho vam fer perquè sabíem que hi ha molta gent que no el pot sentir per la ràdio en directe ni veure’l al dia següent. A més, vam penjar el ple per parts: cada punt, un arxiu d’àudio. De manera que la gent pogués escoltar el punt que més l’interessava sense l’obligació d’escoltar el ple sencer. El món d’avui permet fer aquestes coses sense major complicació tecnològica.  Aquests arxius van ser consultats per més d’un miler de persones, algunes de les quals ens van fer arribar la seva satisfacció: gent que arriba tard de treballar i que entre setmana no té temps d’escoltar el ple, blanencs que treballen a Barcelona i que no poden sentir Ràdio Blanes ni veure TV Blanes, gent que viu a zones de Blanes on no s’agafen els mitjans públics per problemes dels repetidors…
Aquest mes, i degut a un problema tècnic, no vam poder enregistrar el ple. Així, ens vam adreçar a la direcció de Ràdio Blanes -un mitjà públic que juntament amb la TV costa desenes de milers d’euros als blanencs cada any- per demanar una còpia de l’arxiu d’àudio per posar-ho a disposició dels nostres lectors i per poder fer la nostra crònica. La resposta del regidor de Mitjans de Comunicació ha estat que “no estan obligats”. Al món d’ahir,  un polític creu que el que és de tots li pertany. Al món d’ahir el govern blanenc no vol facilitar als ciutadans la participació ni vol que el ple -un lloc on s’expresa la sobirania popular- sigui fàcilment escoltat pels ciutadans. Amb els milers d’euros que costa mantenir aquest servei -amenaçat de mort per l’arribada de la TDT a la que no s’ha adaptat- no seria gaire complicat posar a disposició dels ciutadans un arxiu a Internet. Nosaltres estàvem disposats a fer-ho gratis, però el govern, qui cobra les taxes, “no està obligat” a facilitar l’accés dels ciutadans al seu ple municipal.

El món d’avui

(on la gent agafa el protagonisme)

Per sort, al món d’avui els políticis tenen cada dia menys poder i la tecnologia dóna la possibilitat als ciutadans de construir el futur des de la base, des de les veritables necessitats dels ciutadans. A continuació alguns exemples -i les seves adreces web- de com els ciutadans poden treballar per solucionar els problemes de  la nostra societat sense el filtre cada dia més brut de l’acció política tradicional:
> Sostre Cívic és una associació sense ànim de lucre que treballa per oferir solucions en el camp de l’habitatge. La idea es basa en el model de cooperatives d’Ús, inspirat en el ‘andels’ que funcionen fa 90 anys a Dinamarca. Un sistema que permet accedir a una vivenda, per sempre, per una entrada de 6.000 euros i una cuota de 300 mensuals. Com?  www.sostrecivic.com
> Justícia i Pau és una entitat cristiana que actua a Catalunya des de l’any 1968 i que té com a objectiu senzibilitzar i informar a la ciutadania per crear una opinió pública més favorable al respecte dels drets humans, la pau i el desarmament. Però no es queden en paraules i treballen per denunciar els bancs i caixes que fan servir els diners dels seus clients amb fins tan poc ètics com construir mines antipersones i aposten per la banca ètica. www.justiciaipau.org
> Amnistia Internacional ja té un grup operatiu a Blanes per treballar pels drets humans (veure pàgina x i www.amnistiacatalunya.org  >L’ Associació Pinya de Rosa reobre el seu bloc davant la passivitat dels govern provincials i local per aturar la destrossa de Pinya de Rosa http://pinyaderosa.bloc.cat (Per cert, aquest dia 15 a les 20:30h al Teatre de Blanes explicaran el que està passant a Pinya de Rosa…i als despatxos dels responsables)
Aquests són només uns pocs exemples de com la societat s’està organitzant per donar solucions als problemes del món d’avui. Gent que treballa sense sou, invertint el seu temps lliure. Gent que fa la Política amb mayúscules. La política del món d’avui, del món de demà.

Atac a la sanitat pública

La campanya publicitària d’Assitència Sanitària Col·legial és un atac directe a la sanitat pública. En un dels spots televisius es pot veure una dona retorçant-se de dolor i al seu marit agafant-se el cap mentre es pregunta : “Són les 2 de la matinada…a qui truco?” Escolti senyor: pot trucar una ambulància. Un altre: “On trobaré un metge a aquestes hores?’” Doncs pot anar a qualsevol dels centres d’urgències que ofereix el sistema públic de salut i que tant ens ha costat construir.

És totalment lícit que una empresa intenti mostrar els avantatges que ofereix el seu producte, però el que no és tan lícit és que ho intenti fer amb enganys i mentides. Perquè als anuncis en questió es dona per suposat que a Catalunya, a les 2 de la matinada no hi ha ningú que ens pugui ajudar en cas de necessitat mèdica. I això és una mentida. I el que és més greu, no ataca a una altra empresa privada sino a una institució -la sanitat pública- que tot i les seves mancances no deixa a ningú sense atenció urgent, tal i com pretén l’anunci. El sistema sanitari públic -construït amb l’esforç de tots els ciutadans durant anys- no mereix que se’l despretigïi i se’l defenestri. Ja està bé d’alimentar el mite de que la sanitat pública és una porqueria. La sanitat pública té mancances però és una de les millors del món (veure Burundi, Nigeria o.. Estats Units. Perquè segueixi sent així, l’hem de defensar dels atacs de qui fa negoci amb la salut i dels que la deixen morir poc a poc, sota una muntanya de descrèdit i desconfiança. Aquest discurs de que la sanitat pública ens deixa indefensos a les dues del matí és fals i interessat i és alimentat amb aquesta mena d’anuncis per aquells que si que ens ajudaran a les 2 de la matinada…sempre i quan tinguem amb que pagar.

Catalunya, un país del tercer món

És la gestió, estúpids

Durant la campanya electoral nord-americana de 1992, es va popularitzar una frase que, segons alguns analistes, va donar la victòria a Bill Clinton: “és la economía, estúpido”. Aquesta frase, però, no era la frase de la campanya sinó que era una frase d’ús intern, però pocs dies més tard  va arribar als mitjans de comunicació i es va convertir en l’eslògan no-oficial de la campanya de Clinton. A partir de llavors, als cercles polítics – i cada cop més als socials- l’expressió s’utilitza per a referir-se a qüestions con­si­de­rades essencials.
Avui, en un moment de canvi econòmic accelerat, és la gestió, estúpids. Gestionar els canvis és, a tots els nivells, la mostra més clara d’intel·ligència i adaptació. Per tant, per fer front a un nou escenari econòmic, amb retallar no n’hi ha prou. S’ha de gestionar, de fer  “de la necessitat virtut”.
Una mostra de la importància de gestionar bé els recursos és la iniciativa de compartir cotxes entre gent que fa el mateix recorregut. Es busca estalviar euros, però curiosament s’aconsegueixen beneficis ecolò-gics i socials. Un altre exemple és la idea de gestionar els pro-blemes de la costa del Maresme de manera conjunta per part dels ajuntament que la conformen. Per fer-ho calen dues coses: imaginació i eines de comunicació eficaces. Amb Internet, tenim la comunició assegurada, ara falta treure-li profit.  Els particulars,  i sobretot les administracions, han de posar-se ‘mans a l’obra’ per buscar fórmules de gestió més creatives, que tinguin en compte els moviments socials i les economies d’escala. En fer-ho, no només es pot aconseguir fer el mateix amb menys recursos sinó que, potser, es pot fer millor. És la gestió, estúpids.

Allò que vindrà

Un jove, de trenta i pocs, explica als amics, amb un somriure que no pot reprimir, que serà pare. De cop els titulars dels diaris, l’Ibex, Wall Street, el consum a la baixa, les males previsions econòmiques… agafen una altra perspectiva. Potser la producció industrial està a la baixa però la reproducció humana no la para ningú. El fet màgic de dos humans que es multipliquen fa pensar en la base de tot plegat: el valor d’allò que està per venir. La fe del primer home que va plantar una llavor i va treballar per ella sota la promesa -incerta encara- de que els fruits serien més sabrosos que l’amarg treball de cada dia. Demà tindrem notícies noves de l’economia, demà el món que coneixíem estarà encara més lluny. Però el que es mantindrà absolutament viu és el misteri, la fe en allò que vindrà. Perquè mentre la terra segueixi multiplicant els fruits que els homes depositen, mentre els joves comuniquin el naixement d’un. fill amb un somriure, allò que vindrà està viu. Blanes renova el seu carrer més emblemàtic i Pineda convida als seus ciutadans a fer empreses. Els nens creixen i el diumenge quedarem amb els amics. Gaudim del que tenim i gaudim del que vindrà. De moment, un jove de trenta i pocs, té un gran futur per davant. Naixerà a l’abril.

El temps és or

Els bancs porten anys de-manant-nos garanties per deixar-nos diners. Ara que són els ciutadans els que han de deixar diners als bancs, no se’ns ha donat cap garantia i fins i tot no sabem ben bé a qui i per a què estem deixant diners públics.
Amb aquest escenari, doncs, la paraula banc aixeca tota mena de raonables suspicàcies i recels. Però hi ha bancs que, en aquests temps, haurien de rebre la màxima confiança per part dels ciutadans i l’ajut per part de les admi-nistracions: els bancs de temps. A Pineda de Mar, la Creu Roja i l’ajuntament treballen plegats per bastir un banc de temps, en el qual la unitat monetària és l’hora de treball. Aquesta unitat resisteix la inflació, l’especulació i proporciona una alternativa que en temps d’atur pot resoldre molts problemes reals i urgents dels ciutadans. En temps de retalls de la despesa pública en benestar social, l’intercanvi de temps pot ser una solució que hauria de ser tinguda en compte pels ciutadans. Els gestors locals, per la seva banda, haurien, com es fa a Pineda, recolzar aquestes iniciatives. No es necessita gairebé inversió econòmica i els beneficis poden ser enormes. Només ha d’haver la voluntat de fer-ho. Ara és el moment de treballar amb imaginació.

Crisi i diner públic

Al gener d’aquest any, quan ja tots els indicadors anunciaven una davallada de l’ac­tivitat de la construcció, el govern de Blanes -amb el vot indispensable d’ERC- va aprovar uns pressupostos que contemplaven un augment del 34% en concepte de permisos d’obra res­pecte al recaptat al 2007. Un any després s’ha confirmat el que l’oposició va predir durant la votació: el pressupost era “irreal” i la possibilitat de recaptar la quantitat pressupostada era molt impro-bable ja en aquell moment. De totes maneres, el pressupost va sortir endavant i el govern blanenc va gastar el que no tenia: escenaris de 20.000 euros per una sola nit, o delegacions de desenes de persones per anar a Madrid -amb règim tot inclòs- per signar contractes que al poc temps quedaven al no res. Resultat: 5,5 mili­ons d’euros (gairebé 1.000 milions de pessetes) i la pers­pectiva d’un any 2009 ple de retallades en partides realment necessàries, per tal d’evitar que l’ajuntament sigui intervingut pel tribunal de comptes. Però, com sempre, ningú és responsable i la crisi serà l’excusa perfecta per tapar la inoperància a l’hora de fer servir els diners del poble. De moment, el govern i ERC han aprovat aquest dilluns l’augment dels casals d’estiu un 11%.

Milions

Som un periòdic local. Informem sobre depuradores, alcaldes, camins… I n’estem orgullosos d’aquesta feina nostra. De vegades, però, algunes notícies ens obliguen a abandonar aquest àmbit local… o potser no?

Acción contra el Hambre ha fet públic que el cost per tractar als 19 milions de nens que pateixen desnutrició aguda severa no seria superior als 3.049 milions d’euros. És a dir, que amb el 2,2 bilions de dòlars que la Unió Europea i els EEUU han invertit al rescat del sistema financer es podrien curar 19 millions de nens famolencs durant 655 milions d’anys. Portem setmanes sentint dir que el rescat del sistema és ‘indispensable’. Potser sí, però davant d’aquests números vergonyosos, algú s’hauria d’explicar una mica millor, entre ells, els bancs espanyols, que en els últims cinc anys han guanyat 65.000 milions d’euros… després d’impostos. És això una notícia local? Al cafèambllet creiem que sí, perquè a cap racó del món ens hauríem de quedar indiferents davant d’aquestes dues xifres.

Coses ben fetes

Els grans desencerts i errors que van empanyar la festa major de Blanes (veïns emprenyats, escenaris mal posats, escenaris que es desmunten) va sembrar de dubtes la capacitat dels respon-sables polítics encarregats de l’organització d’aquesta mena d’esdeveniments.
El cap de setmana passat, però, blanencs i visitants van poder gaudir d’una proposta interessant, relativament original i ben organitzada: la fira romana Blanda Aeterna. La regidoria de Fires i Festes va apostar per la col·laboració amb entitats locals per portar a terme una proposta que va funcionar en gairebé tots els aspectes -potser va mancar espai però això és conseqüència de l’èxit de la proposta. Amb accions ben coordinades i ideades com aquesta Blanes es perfila com el que hauria de ser: un pol d’atracció dinàmic i de qualitat. Tot plegat permet pensar que els de la festa major van ser errors de principiant. Ara podem dir ‘enhorabona’ a tots els que han fet possible Blanda Aeterna. Ho hem gaudit.

Consumidors

Fa un parell de setmanes vam publicar un reportatge sobre l’etiquetació errònia de productes a un supermercat de referència. Aquesta notícia ha estat molt ben rebuda pels nostres lectors i ha batut rècords de visites a la nostra web.
Aquesta setmana, i a la mateixa línia, posem la mirada en un altre sector del consum molt sensible i del que depenem enormement: les benzineres. Cada dia els mitjans de comunicació de masses parlen dels vaivens dels preus del petroli i les benzines amb un to gairebé de resignació, com si el consumidor no tingués cap eina per a defensar-se, quan si que la té. Aquesta eina és, justament, l’oferta i la demanda i la lliure competència. Així doncs, donant publi-citat a les eines a l’abast dels consumidors per saber els preus de cada benzinera pretenem reforçar el poder d’aquests davant una política de vegades poc transparent. Unes eines que, sembla, no es vol que es coneguin gaire.

Bones notícies en temps de crisi

Ja podem dir sense por a equivocar-nos que la crisi s’ha convertit en un fenomen mediàtic. Tots i cada un dels temes que es toquen als mitjans es relaciona a la crisi i res és aliè a aques­-­ta paraula. Per això, la notícia de que Espanya es pot convertir en la ‘Florida d’Europa’ també l’haurem de mirar a través del prisma de la crisi. En aquest cas, però, la crisi funciona com a esperonador d’una bona notícia.
El turisme s’ha comportat relativament bé aquest any, però el sector tem el que pugui passar l’any vinent. Per això, un alt càrrec dels que gestiona el turisme ha tingut la idea de portar als jubilats europeus a omplir els nostres hotels subvencionant una part del viatge. Una mena d’Imserso europeu pagat per Espanya.
Aquesta idea es pot llegir de dues maneres diferents. Com a idea concreta, que pot agradar més o menys als implicats, i com a símbol d’una manera de pensar i de fer. És la segona lectura la que sembla més interessant. La que ens descriu que davant un canvi d’escenari i circumstàncies cal fer servir el cap. El que hem estat fent fins ara ja no val o no és suficient, i per això seiem un moment i ens fem la pregunta: i ara què podem fer? Aquest és el primer pas per acabar amb la crisi.
La resta és treballar amb il·lusió.