• Caixa de Girona i la poca vergonya

    by  • 09/07/2010 • General • 4 Comments

    (editorial revista cafèambllet)

    La noia, que potser no arrivaba a la trentena, va aparcar el seu petit cotxe davant una oficina de Caixa de Girona de Lloret de Mar. Anava de pressa, sense alè. Eren la una i pocs minuts i tot sortint de la feina passava per l’entitat a pagar el menjador escolar del seu fill petit. Però era tard. Els empleats de la oficina la van informar de que el menjador només es podia pagar fins les deu del matí. La noia, que encara portava el seu uniform de cambrera els hi va explicar que a aquella hora ella treballava, que sortia a la una i que havia vingut el més aviat que havia pogut. Però les normes són les normes. La noia va sortir de l’oficina amb la cara desencaixada, exahusta pel calor, la feina i la poca empatia dels empleats de l’oficina. Va pujar al cotxe i es va posar a plorar.Tecnicament això és el que es coneix com “dificultat de conciliar la vida laboral i familiar” En català això es coneix com “una putada”. Un dels clients que va veure l’escena va recriminar l’actitut estricta dels empleats de l’oficina i, com que l’oficina estava buida a aquella hora, podrien haver fet una excepció, sobretot si tenim en compte els fins socials que tant pregonen les caixes -que ara rebren milions d’euros públic per la seva “ordenació”. La resposta va ser que “les normes estan clares, el menjador escolar només es paga fins les 10” mentres asseguraven que l’obra social de Caixa de Girona es prou coneguda “per exemple la Fontana d’Or o els Jardins de Cap Roig” La setmana passada sortia a la llum com durant el seu mandat, el president de Caixa de Girona, Arcadi Calzada, encarregava a l’empresa de la seva filla la gestió de diverses exposicions a la Fontana d’Or per valor de 500.000 euros. Una empresa amb seu al despatx del mateix Calzada. També es va saber que el mateix Calzada va comprar obres d’art per valor de 141.000 euros a una galeria d’art…que era seva. Es va saber també que Calzada va comprar art per valor de 3,4 milions d’euros a l’empresa del pare del soci de la seva filla i que diversos membres del consell d’administració de Caixa de Girona eren a la vegada proveïdors de l’entitat. Aquest fet està expressament prohibit per la Llei de Caixes d’Estalvis. Poc després de coneixer-se la notícia d’aquestes irregularitats, Arcadi Calzada va afirmar a TV3 que ell no tenia coneixement de que el que va fer durant anys era il·legal (es pot veure al vídeo de TV3 com no se li mou ni un pel mentre diu que no coneixia aquesta norma bàsica de transparencia en la gestió de les caixes). Sembla que a Caixa de Girona les normes només les han de complir les mares treballadores que volen pagar el menjador escolar del fill. Mentres tant, la gestió dels milions d’euros de l’Obra Social es salta la llei amb tranquilitat i impunitat. Una obra social que beneficia a la societat… però sobretot a una part. Quina poca vergonya.

    4 Responses to Caixa de Girona i la poca vergonya

    1. Pingback: Caixa de Girona y la falta de verguenza « La corte de los milagros

    2. Jordi Lloret
      17/08/2010 at 11:05

      Potser és per això que el senyor Arcadi Calzada va promoure i encapçalar la fundació Príncep de Girona?
      Per obtenir impunitat legal i cobertura monàrquica a les seves malifetes?
      Sembla mentida, Mario Conde, Arcadi Calzada i tants d’altres, s’apropen a la monarquia amb tals finalitats. No serà que a El Pardo ja s’hi presten a aquests tripijocs?

    3. Pingback: CAIXA DE GIRONA Y LA POCA VERGÜENZA « Por la paz y la libertad

    4. Carme Lloret
      03/10/2010 at 22:07

      El tema dels pagaments de rebuts de la caixa de girona (menjadors, excursions escolars….) abans de les 10 del matí és realment una vergonya. Una putada pels pares però una vergonya per l’entitat.

    Deixa un comentari