• Darrera la pista de Joan Castanyer:

    by  • 26/05/2006 • General

    Qui és o fou Joan Castanyer? Fins fa molt poc, un enigma. Tot just ara, la seva figura està començant a eixir del fosc pou de l’oblit gràcies a la iniciativa de la Fundació Àngel Planells de Blanes, localitat d’on era fill el personatge. Castanyer fou un home polifacètic, lligat sobretot al cinema –director, guionista, actor– però també a les arts plàstiques –pintor, decorador–. Va conèixer i tractar molts dels artistes i intel·lectuals europeus del moment –Buñuel, Renoir, Picasso, Sartre, Beauvoir, Cocteau, Balthus, Kast, Auric, Fenosa… – i va deixar rere seu una llegenda de misteri que tot just ara s’està començant a desbrossar. Però encara queda molt per fer per restituir Castanyer al lloc que es mereix.

     

    · Francesc Fàbrega
    Des de la seva acció de gestió cultural, la Fundació Àngel Planells ha rescatat de l’oblit més absolut aquesta figura única dins el panorama intel·lectual europeu de la primera meitat del segle XX. I aquest home singular, de qui encara se coneix molt poca cosa, havia nascut precisament a Blanes, tot i que sembla que se’n va desvincular ben aviat.
    La primera referència al personatge de què la Fundació va tenir coneixement, ara fa dos anys, fou atzarosa: una breu entrada en un diccionari d’avantguardes cinematogràfiques. A partir d’aquí, i com si es tractés de l’argument d’una novel·la de Paul Auster o d’un conte de Roberto Bolaño, van anar estirant del fil.
    De Castanyer no se’n sabia pràcticament res: ni tan sols l’any de naixement o mort; i tampoc no es disposava de cap imatge seva. Tot i així, la Fundació va començar a investigar amb el fervor que atorguen els obstacles, el silenci i els carrerons sense sortida. Després de moltes hores de recerca en el dèdal d’Internet, de seguir pistes falses, de trucades telefòniques i de viatges a l’estranger… van poder començar a dibuixar-ne el perfil biogràfic.

    Una vida rica i nòmada
    Joan Castanyer va néixer al carrer de l’Esperança de Blanes en la sorprenent data del 3 de març de 1903 (3-3-3) i hauria mort, segons el testimoni de Bonet, a Antibes (França) en una data que no s’ha pogut esbrinar, ja que a l’arxiu municipal d’aquesta ciutat no s’hi ha trobat cap referència. L’últim any del qual es té constància que seguís viu és 1960, en què col·laborà en una pel·lícula de Pierre Kast. Després, el misteri del buit.
    La vida de Castanyer apareix esglaonada principalment pel testimoni, directe o indirecte, dels seus treballs cinematogràfics. L’any 1925 ja era a París –com a Jean Castanier– en companyia de Luis Buñuel, en el segon film del qual, “L’edat d’or” (1930), apareix com a figurant. En aquesta primera època coneixeria Jean Renoir, en les primeres pel·lícules del qual influiria, i amb qui col·laboraria en diverses ocasions al llarg de les dues dècades següents, ja com a guionista o decorador –per exemple, i molt especialment, a “Le crime de Monsieur Lange” (1935)–, ja, més tard, com a actor –a “Frech Cancan” (1954)–. Castanyer també va participar, l’any 1932, en la fundació del grup “Octubre”.

    Documentalista bèl·lic i compromès
    El renom de Castanyer devia ser notable, ja que, tot just abans de l’esclat de la Guerra Civil, va ser cridat per dirigir Laya Films, que pertanyia a la secció cinematogràfica del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, càrrec que va acceptar.
    Segons testimoni directe de Ramon Badiu, empleat a Laya Films, Castanyer va arribar a Barcelona l’any 1936 amb un fill de 6 ó 7 anys i vidu d’una ballarina vienesa de l’Òpera de París (fill que la Fundació Planells ha intentat, infructuosament, localitzar, i que de ser viu tindria avui prop de vuitanta anys).
    Durant la guerra, i per Laya Films, va realitzar una sèrie de documentals: “In defense of Madrid” (1936) i “Catalunya màrtir” (1938), entre d’altres.
    Exiliat el 1939, va tornar a París, on va obrir el restaurant “Le Catalan”, situat just davant del taller de Picasso, el qual hi anava diàriament a dinar i sovint hi dibuixava a les tovalles. A la dècada de 1940 hauria dirigit pel·lícules pròpies, entre elles “Andorra”, que no s’ha arribat a projectar mai i que el govern andorrà va rebre l’any passat d’un col·leccionista americà.

    De les dades que la Fundació  han pogut obtenir –ningú no assegura que no n’hi hagi més–, s’extreu en primer lloc la seva presència constant a París, abans i després de la Guerra Civil, i una enigmàtica i imprecisa estada als EE.UU., on deixaria un llegat de pintures, abans de –suposadament, ja que conforme se’ns apropa en el temps el seu rastre es va perdent– tornar a França, participar com a actor en films de Renoir, Lefranc, Cocteau i Kast, i desaparèixer del tot fonent-se en el no res. Sembla ser que, finalitzada la guerra, no hauria tornat a trepitjar Blanes, Catalunya ni Espanya. Després del tret de sortida, el misteri segueix obert.

    La Fundació Àngel Planells ha volgut culminar la seva recerca amb un merescut homenatge a Castanyer, que començarà el proper 27 de maig i durarà fins el 22 de juny.

    About

    Per contactar-me: noupaper@gmail.com Per seguir-me a Twitter: @_cafeambllet A Facebook: cafeambllet

    http://www.cafeambllet.com